“Les notícies son al BOE o al DOGC”

sergi

Sergi Picazo, professor associat del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura / sosracisme.org

Ets professor associat del Departament en Mitjans, Comunicació i Cultura i, a més, coordines amb en Roger Palà l’Anuari Media.cat (Grup Barnils) sobre els silencis mediàtics (més informació sobre l’edició 2013) i acabes de presentar el projecte Crític de periodisme d’investigació (accés a les dades del projecte i la campanya Verkami). Reportatges rigoroses i periodisme de dades. Té l’alumnat aquest afany i inquietud per treballar les dades i fer periodisme en profunditat? 

Sóc incapaç de dir si l’alumnat té aquest afany o no el té, però està clar que l’hauria de tenir. Nosaltres, tant a l’Anuari Mediacat i als projectes que estem treballant, apostem pel periodisme rigorós, neutral, que dona veu a totes les fonts, que alimenta el lector amb punts de vista. Aquí les dades són fonamentals i, sovint, el periodisme de declaracions, el periodisme de futurologia o el periodisme tertulià s’oblida de les dades. La millor notícia no la trobaràs a una roda de premsa i, en canvi, la pots trobar a les contractacions d’obra pública que surten al BOE o al DOGC. Hem de passar de la perdigonada al làser.

Ens calen més que mai periodistes com els muckrakers a les redaccions, doncs?
Sí, sí. Però cada vegada són menys a les redaccions. Quan un periodista ha de cobrir rodes de premsa, actualitzar el twitter, penjar la notícia al web el més ràpid possible, córrer cap a la redacció, fer dos reunions i escriure un nou tema pel paper… com pot intentar buscar la notícia amagada a la brossa? Això és culpa de l’estructura dels mitjans -que no deixa temps ni espai per treballar als periodistes- i dels mateixos periodistes -sovint massa ganduls i autocensurant-se-. El periodisme ha de gratar, incordiar, molestar, buscar, ficar el nas on ningú ens demana. 
 
T’he escoltat parlar sobre “periodisme i censura” freqüentment als mitjans. Censura que imposa la publicitat, la dependència al deute bancari, etc. Es pot escapar d’aquest ‘control’ que fan els mitjans -afegint-hi que els periodistes nouvinguts, acabats de llicenciar, poden ser més vulnerables-?
No es pot escapar dels mecanismes de la censura de forma individual. Tot és molt més complex. Primer, existeix realment la censura? Jo crec que no com l’enteníem en un règim totalitari. Oficialment hi ha llibertat d’expressió. Mark Twain, va dir: “Gràcies a Déu al nostre país tenim tres coses extraordinàriament precioses: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament i la prudència de no practicar-ne mai cap de les dues”. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai o publicar-lo tan petit, tan petit, tan petit que sigui marginal.
Aquesta censura moderna, sumada a l’autocensura, s’escola a través d’una sèrie de sibil·lins canals, que no es veuen, que viatgen en forma d’implícits per les redaccions, que a vegades funcionen i a vegades no. Fa vint-i-cinc anys Noam Chosmky i Edward Hermann van teoritzar el Model Propaganda per explicar els mecanismes complexos de la censura i l’autocensura en països democràtics. Per escapar-ne, tornant a la teva pregunta, cal buscar les esquerdes dins el sistema -que existeixen!- o trobar l’espai amb un mitjà de comunicació propi que no depengui ni de grans empresaris, ni de publicitat, ni de crèdits als bancs, és a dir, que depengui dels lectors.
Els mitjans convencionals estan en mans de la banca. Les redaccions en ple procés de desmembrament i precarització. Quines alternatives creus que tenen els joves periodistes que es graduen cada any a la facultat?
Som al minut cinc del partit del futur del periodisme i, per tant, encara passaran moltes coses. Jo els dic als meus alumnes de primer que pensin, reflexionin, siguin crítics, innovin, donin temps i espai a la seva creativitat, que busquin, que persegueixin somnis… Que no està tot inventat i que hi ha futur diguin el que diguin.
Optimisme de la voluntat, pessimisme de la intel·ligència. L’alternativa passa per llegir molt, escriure més, buscar les esquerdes als mitjans convencionals, muntar nous espais de comunicació de forma col·lectiva i cooperativa… I, si poden, sortir a l’estranger com van fer molts joves corresponsals: i no parlo dels anys 70, sinó d’ara, amb casos com el de Xavier Aldekoa (Sudàfrica), Mónica Bernabé (Afganistan) o fotògrafs de la talla de Samuel Aranda o Guillem Valle.
———————————————————–
Més informació sobre Sergi Picazo aquí. El podeu seguir al seu twitter o al seu bloc sobre periodisme: El Perseguidor.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s